.

.

Pierre-Narcisse Guérin

Énée racontant à Didon les malheurs de la ville de Troie

Oli sobre tela, 1815

A POSTCARD FROM JOHN ASHBERY

.

What a message! what a picture!

all pink and gold and classical,

a romantic French sunset for a

change. And the text could not

but inspire—with its hint

of traduction, renaissance, and

Esperanto: verily, The Word! By

what wit do we compound in an

eye «Enée racontant à Didon les

malheurs de la Ville de Troie»

(suburban sexuality and the

milles fleurs that were Rome!)

with «Äneas erzählt Dido das

Missgeschick der Stadt Troya»

(truisms and immer das ewig

Weibliche!) and (garlic oscura,

balliamo! balliamo, my foreign

lover!) «Enea che racconta à

Didone le disgrazie della Città

de Troia» followed by yet an-

other, yet wait! in excess perhaps

but as gleaming as the fandango

that echoes through all of Ravel

“Eneas contando a Dido las desgracias

de la Ciudad de Troya”? (let me

dance! get your hands off me!)

for Guérin was thinking of Moors

and Caramba! flesh is exciting,

even in empirical pictures! No?

.

Frank O’Hara

Lectures addicionals:

Iriarte, Fabián O. “Emitido con estática : Los poemas interferidos de Frank O’Hara“

.

.

.

Frank O’Hara

The Collected Poems

Edited by Donald Allen

University of California Press. 1995

ISBN: 9780520201668

.

.

.

..

Mapa de Grècia
Enrique Badosa 
Traducció al català de Josep A. Vidal
Pagès editors, setembre de 2021

Badosa estructura Mapa de Grècia com un peristil, a la manera d’un temple grec, guiat per l’harmonia geomètrica del Partenó. Cinc sèries de vint-i-un poemes distribuïts seguint una regla de simetria que col·loca al bell mig de cada sèrie una columna. Damunt d’aquesta arquitectura vertical, s’eleven a manera de fris les imatges de Grècia, el paisatge, la gent, la història, els mites, les petites capelles bizantines, el folklore, els vins i les menges populars, la música, la cultura, la democràcia, la llibertat i la paraula… “Paraula imprescindible per al marbre / el nom de la bellesa, / i volum sens defecte de la llum. / La veritat aplomes, / aguantes arquitrau i pensament, / alces tota la força de la vida. / Si pogués arribar a ser qui soc.”

(Del pròleg de Josep A. Vidal)

.

Mal consell a Ulisses

…….A fi de què vols regresar a Ítaca?
Estàs cansat? Pot ser? Tan aviat?
Hi ha perills molt més grans a casa teva
que el lestrígon, que el Cíclop, o que Circe…,
i serà inútil, allà, la teva astúcia.
Vet aquí el que t’espera:
els noms quotidians tan repetits
i no els noms nous que reclama la mar,
la respectable roba sedentària,
i no el múscul tibant de l’aventura,
la sensatesa, l’ordre i el prestigi,
i el parer favorable dels notables,
escorades les naus damunt la sorra,
i com decau la Rosa dels vents fins a marcir-se…
Si fossis tan astut com asseguren,
passaries de llarg.
Per què regressar a Ítaca,
ara que calen tant
homes d’aventurar?

Enrique Badosa
Traducció al català de Josep A. Vidal

Mal consejo a Ulises

……..¿PARA qué quieres regresar a Ítaca?
¿Te sientes ya cansado? ¿Ya? ¿Tan pronto?
Hay mayores peligros en tu casa
que el lestrigón, que el Cíclope, que Circe…,
y allí toda su astucia será inútil.
Mira lo que te espera:
los repetidos nombres cotidianos,
y no los nuevos nombres de la mar,
la respetable ropa sedentaria,
y no el músculo tenso de aventura,
la sensatez, el orden, el prestigio
y la buena opinión de los notables,
las naves escoradas en la arena,
y cómo se marchita la Rosa de los Vientos…
Si fueras tan astuto como dicen,
pasarías de largo.
¿Por qué volver a Ítaca,
cuando hacen tanta falta
hombres de aventurar?

Enrique Badosa
Mapa de Grecia

.

.

Enrique Badosa, va morir a Barcelona, on havia nascut, el darrer dia de maig de 2021, a l’edat de 94 anys. Uns anys abans, el 2017, en un acte col·lectiu d’homenatge al poeta, a la Universitat de Barcelona, el també poeta i traductor Francesc Parcerisas, en el seu parlament titulat «Enric Badosa. Uns records», deia:

Per als lectors de la meva generació […] Badosa sempre havia estat present, sempre havia estat una figura de referència i, a cada època, em sembla que ha brillat amb una llum singular. A partir de Mapa de Grecia (1979) l’Enric Badosa també ens va ensenyar com calia lluitar amb l’edat més difícil de totes: amb l’edat adulta en què es fa manifesta una més gran responsabilitat, potser la més gran de totes, que és la responsabilitat envers nosaltres mateixos —la coherència—. Quan anys més tard ens hem tractat i ha nascut entre nosaltres una amistat i una gratitud notables m’he sentit sempre afortunat d’haver-lo pogut tenir, sense cap dels dos saber-ho, entre els models que em van formar.

I també, en l’evocació dels seus records, Parcerisas destacava:

Crec que a Papeles [de Son Armadans] és on per primer cop em vaig fixar en el nom d’Enrique Badosa, en un assaig que em va cridar l’atenció pel seu títol: “Primero hablemos de Júpìter. La poesía como medio de conocimiento” (publicat als números de juliol i agost de 1958), i que jo devia llegir uns anys després perquè tinc anotat que vaig comprar aquests números de la revista l’any 1961 —quan vaig entrar a la universitat— a la llibreria Gras, en un xamfrà del carrer Manso o del carrer Parlament, que aleshores ens assortia de molts llibres de sota mà. En aquest article, el Badosa assagista i el Badosa poeta, que jo encara desconeixia, ja es donaven la mà i ho feien, a més, a les mateixes pàgines en què es publicaven textos de Henry Michaux, Carlos Bousoño, JE Cirlot, Jorge Cela Trulock, Juan Goytisolo, Max Aub o del professor Martínez Cachero… Vull subratllar, doncs, que el nom d’Enrique Badosa, quan miro enrere, per a mi és un llum intens, atractiu, en aquell panorama desballestat, polsós, rònec i missaire de finals dels 50 i principis dels 60.

.

L’assaig de Badosa que rememorava Parcerisas (“Primero hablemos de Júpiter”), on, en la polèmica entre poesia com a coneixement i poesia com a comunicació, el primer es situa en la primera d’aquestes opcions, comença dient:

.

.

Primero hablemos de Júpiter
La poesía como medio de conocimiento

.

Primero hablemos de Júpiter,..», exclamaban los antiguos griegos y latinos cuando, ante una cuestión importante, sentían necesidad de ponerse de acuerdo sobre lo fundamental. Con esta frase hecha, en la que el máximo prestigio del padre de los dioses era invocado tanto como árbitro como en razón de preeminencias, nuestros mayores alcanzaban a expresar una importante obligatoriedad moral que, no obstante ser formulada por el habla del vulgo, es paradigmática en claras cuestiones del intelecto y en claras cuestiones del espíritu. Hoy, cuando tanto y tan poco acertadamente se habla de poesía, creo que conviene rememorar el «primero hablemos de Júpiter». Creo que conviene, ante todo, ponerse de acuerdo acerca de lo absoluto y de lo relativo de la poesía considerada en sí misma y considerada como factor agente en el campo de la más selecta actividad cultural del hombre. Y a mí me parece que una de las más importantes cuestiones a considerar, en este caso, es precisamente la de la utilidad más trascendente de la poesía. Utilidad por la cual la poesía puede ser explicada y aun definida, casi tanto por lo que atañe a su esencia como por lo que se refiere a su existencia.
No aspiro a ser del todo original si afirmo que el arte es un medio de conocimiento. Pero, dentro del vasto predio del arte, atribuyo a la poesía la más importante calidad de medio de conocimiento artístico.

Font: enriquebadosa.es (text complet en línia)

.

.

.

Enrique Badosa 
Mapa de Grècia
Traducció al català de Josep A. Vidal
Pagès editors, setembre de 2021
ISBN: 9788413032757

.

.

.

.

.

.

.

En el seu prefaci a l’edició de 1947 de Bouvard et Pécuchet, de Flaubert, Raymond Queneau hi formula la seva teoria sobre les ilíades i les odissees:

.

“Bouvard i Pécuchet és una Odissea, la senyora Bordin i la Mélie són les Calipso d’aquest vagareig per la Mediterrània del saber i la còpia final és Ítaca, on, després d’haver massacrat tots els pretendents, es dediquen amb un entusiasme ple de saviesa al cultiu de les ostres perleres de l’estupidesa humana. Ells, com Càndid, cultiven el seu hort i, diu Flaubert en una carta a Edmond de Goncourt: «El final de Càndid: conreem el nostre hort és la lliçó de moral més gran que hi ha.»

La literatura (profana – és a dir, la veritable) comença amb Homer (ja un gran escèptic) i tota gran obra és una Ilíada o bé una Odissea, sent les odissees més nombroses que les ilíades: el Satiricó, la Divina Comèdia, Pantagruel, Don Quixot i, naturalment, l’Ulisses (on per altra banda s’hi reconeix la influència directa de Bouvart i Pécuchet) són odissees, és a dir narracions de temps complets. Les ilíades són, per contra, recerques del temps perdut: davant de Troia, en una illa deserta o a casa els Guermantes.”

.

.

.

Lectures addicionals:

Fabrice Vigne. «“Une Iliade ou une Odyssée”? Le voyage et son double». Revista Alinéa, Grenoble, 2003.

Jorge Luis Borges: «Vindicación de “Bouvard et Pécuchet”»

.

.

Tetis:  [a Peleu]

D'allí, traient de l'ona el peu eixut, veuràs
el nostre fill Aquil·les, que tan car ens és,
a les estances insulars on té el sojorn,
a la Costa Blanca, part de dins del Pont Euxí.

Eurípides. Andròmaca. 
Traducció de Carles Riba

Arrià m’escriu:

Conforme a les ordres rebudes, he finalitzat la circumnavegació del Pontos Euxí. […]

Hem costejat la Còlquida, sabent com t’interessen els relats dels poetes antics, he preguntat als habitants d’allà pels encantaments de Medea i per les proeses de Jasó. Però semblen ignorar aquestes històries…

A la riba septentrional d’aquest mar inhospitalari, hem tocat una petita illa molt gran en la llegenda: l’illa d’Aquil·les. Ja saps que Tetis, segons diuen, va fer educar el seu fill en aquest illot perdut entre les boires; sortia del fons del mar i venia cada vespre a conversar a la platja amb el seu fill. L’illa, avui deshabitada, només alimenta les cabres. Hi ha un temple d’Aquil·les. Les gavines, els gavians, els grans migradors, tots els ocells de la mar la freqüenten, i el batec de les seves ales impregnades d’humitat marina refresca contínuament l’atri del santuari. Però l’illa d’Aquil·les, tal com s’escau, és també l’illa de Patrocle, i els innombrables ex-vots que decoren les parets del temple estan dedicats tan aviat a Aquil·les com al seu amic, car ja se sap que els qui estimen Aquil·les també estimen i veneren la memòria de Patrocle. El mateix Aquil·les s’apareix en somnis als navegants que visiten aquells paratges i els protegeix i els adverteix dels perills de la mar, com en d’altres indrets fan els Dioscurs. I l’ombra de Patrocle apareix al costat d’Aquil·les.

T’assabento d’aquestes coses perquè crec que valen la pena de saber-se, i perquè els qui me les han contades les han experimentades personalment o les han conegudes a través de testimonis dignes de fe… Aquil·les de vegades em sembla el més gran dels homes pel coratge, per la fortitud, pels coneixements de l’esperit units a l’agilitat del cos, i per l’ardent amor al seu jove company. I res no em sembla, en ell, més gran que el desesper que el va fer menysprear la vida i desitjar la mort quan hagué perdut el benamat.

Deixo caure sobre els meus genolls el voluminós informe del governador de la Petita Armènia, del cap de l’esquadra. Arrià, com sempre, ha treballat molt bé. […]

.

Marguerite Yourcenar
Memòries d’Adrià
Trad. de Jaume Creus

THE TEMPLE OF ACHILLES ON THE ISLAND OF LEUKE IN THE BLACK SEA

ANNA S. RUSYAEVA

In 2003 it will be 180 years since N.D. Kritskii, captain-lieutenant of the Black Sea fleet, discovered de architectural remains of a temple of Achilles on the island of Leuke (present-day Zmeinÿi). …

[Text complet: Aquí]

The Guardian (27/02/2012):

“Vaig anar al bar i vaig preparar còctels dolços, els meus còctels complicats. Vaig mesclar licors, vaig fer tota mena de provatures; al final vaig aconseguir una combinació que em va agradar —bourbon, licor de melicotó, suc de llima dolça— i vaig amorrar-m’hi com els companys d’Ulisses a les mamelles de les vaques del sol”

Melcior Comes
Hotel Indira

.

.

.

.

Much care sustaind, to save from overthrowes
Himselfe and friends in their retreate for home.
But so their fates he could not overcome,
Though much he thirsted it. O men unwise,
They perisht by their owne impieties,
That in their hunger’s rapine would not shunne
The Oxen of the loftie-going Sunne,
Who therefore from their eyes the day bereft
Of safe returne. These acts, in some part left,
Tell us, as others, deified seed of Jove.

.

Homer’s Odysses (1614-1615)
George Chapman.

.

.

Enllà del mar ben treballat
pels bous del sol, endins del blat
[…]

Salvador Espriu
Cançó del pas de la tarda

Teníem prou galeta encara
si vam ser caparruts
menjar-nos els banyuts
del Sol en ‘quella platja
[…]
 
Iorgos Seferis
Els camarades de l’Hades
Traducció de Jaume Almirall

.

.

.

VAQUES

Cada vers és una baula
de la cadena que fa
que tothom vulgui escoltar
les falòrnies de la faula

Ara arriba quan l’estol
dels perduts viu l’aventura
de l’illa que és tot pastura
de les vaques del déu Sol

Un noi que li falta un bull
s’entabana i clou un ull:
s’afigura la mar blava

i un prat verd amb aquell feix
de vaques que són tot greix
i li cau un fil de bava
.

Miquel Àngel Llauger
Llum de cançó

.

.

..

.

Vitti tanti paisi, canuscìu tanti omini e patìu tanti peni dintra lu cori, e supra lu mari, lutannu pi la so vita e pi chidda di li so’ cumpagni. Ma lu stessu nun si salvau, è pi culpa di la pazzìa d’iddi nureru tutti, foru pazzi! Pirchì si manciaru li voi di lu Suli Ipiriuni, e lu Suli cancillau lu jornu di lu ritornu.
.
Omero
Odissea
tradotta in lingua siciliana
Luigi Antonio Nastasi

.

En agraïment a Miquel Àngel Llauger
per voler compartir, amb paraules molt
amables, el seu poema (Vaques)

.

Il y a eu sur le globe un petit coin de terre qui s’appelait la Grèce, où, sous le plus beau ciel, chez des habitants doués d’une organisation intellectuelle unique, les lettres et les beaux-arts ont répandu sur les choses de la nature comme une seconde lumière, pour tous les peuples et pour toutes les générations à venir. Homère a le premier débrouillé par la poésie les beautés naturelles, comme Dieu a organisé la vie en la démêlant du chaos. Il a pour jamais instruit le genre humain, il a mis le beau en préceptes et en exemples immortels. Tous les grands hommes de la Grèce, poètes, tragiques, historiens, artistes de tous les genres, peintres, sculpteurs, architectes, tous sont nés de lui : et, tant que la civilisation grecque a duré, tant que Rome, après elle, a régné sur le monde, on a continué de mettre en pratique les mêmes principes une fois trouvés. Plus tard, aux grandes époques modernes, les hommes de génie ont refait ce qu’on avait fait avant eux. Homère et Phidias, Raphaël et Poussin, Gluck et Mozart, ont dit en réalité les mêmes choses.

Jean Auguste Dominique Ingres 

[A: Henri Delaborde, Ingres, sa vie, ses travaux, sa doctrine, d’après les manuscrits et les lettres du maître (Paris, 1870), pàgs. 146-147)]

 

[…]

Commençons par l’Apothéose d’Homère, — ab Jove principium. — L’apothéose d’Homère, comme chacun le sait, servait de plafond à une des salles du musée Charles X, et dieu sait combien de torticolis nous avons gagnés en la contemplant : nous pouvons l’admirer maintenant à notre aise redressée contre un mur, ce qui est sa vraie position, car la composition entendue avec la placidité sereine d’un bas-relief antique ne plafonne pas du tout.

Nous ne croyons pas, après avoir visité toutes les galeries du monde, que l’Apothéose d’Homère redoute la comparaison avec un tableau quel qu’il soit. Si quelque chose peut donner l’idée de la peinture des Appelle, des Euphranor, des Zeuxis, des Parrhasius, telle que les témoignages des anciens nous la retracent, c’est assurément l’Apothéose d’Homère. En retranchant les personnages modernes qui garnissent le bas du tableau, elle eût pu, ce nous semble, figurer dans la pinacothèque des Propylées, parmi les chefs-d’œuvre antiques.

Devant le péristyle d’un temple dont l’ordre ionique rappelle symboliquement la patrie du Mélésigène, Homère déifié est assis avec le calme et la majesté d’un Jupiter aveugle ; sa pose immobile indique la cécité, quand même ses yeux blancs comme ceux d’une statue ne diraient pas que le divin poëte ne voit plus qu’avec le regard de l’âme les merveilles de la création qu’il a retracées si splendidement. Un cercle d’or ceint ses larges tempes, pleines de pensées ; son corps, modelé par robustes méplats, n’a rien des misères de la caducité ; il est antique et non vieux : l’âge n’a plus de prise sur lui, et sa chair s’est durcie pour l’éternité dans le marbre éthéré de l’apothéose. D’un ciel d’azur que découpe le fronton du temple, et que dorent comme des rayons de gloire quelques zones de lumière orangée, descend dans le nuage d’une draperie rose une belle vierge tenant la palme et la couronne. Aux pieds d’Homère, sur les marches du temple, sont campées dans des attitudes héroïques et superbes ses deux immortelles filles, l’Iliade et l’Odyssée : l’Iliade, altière, regardant de face, vêtue de rouge et tenant l’épée de bronze d’Achille ; l’Odyssée, rêveuse, drapée d’un manteau vert de mer, ne se montrant que de profil, sondant de son regard l’infini des horizons et s’appuyant sur la rame d’Ulysse : — l’action et le voyage !

Ces deux figures, d’une incomparable beauté, sont dignes des poëmes qu’elles symbolisent; quel éloge en faire après celui-là !

Autour du poëte suprême se presse respectueusement une foule illustre : Hérodote, le père de l’histoire, jette l’encens sur les charbons du trépied, rendant hommage au chantre des temps héroïques ; Eschyle montre la liste de ses tragédies ; Apelles conduit Raphaël par la main ; Virgile amène Dante, puis viennent Tasse, Corneille, Poussin, coupés à mi-corps par la toile ; de l’autre côté, Pindare s’avance, touchant sa grande lyre d’ivoire ; Platon cause avec Socrate ; Phidias offre le maillet et le ciseau qui ont tant de fois taillé les dieux d’Homère ; Alexandre présente la cassette d’or où il renfermait les œuvres du poëte. Plus bas s’étagent, en descendant vers l’âge moderne, Camoëns, Racine, Molière, Fénelon, rattaché au chantre de l’Odyssée par son Télémaque.

Il règne dans la portion supérieure du tableau une sérénité lumineuse, une atmosphère élyséenne argentée et bleue, d’un douceur infinie ; les tons réels s’y éteignent comme trop grossiers, et s’y fondent en nuances tendres, idéales. Ce n’est pas le soleil des vivants qui éclaire les objets dans cette régions sublime, mais l’aurore de l’immortalité ; les premiers plans, plus rapprochés de notre époque, sont d’une couleur plus robuste et plus chaude. Si Alexandre, avec son casque, sa cuirasse et ses cnémides d’or, semble l’ombre d’une statue de Lysippe, Molière est vrai comme un portrait d’Hyacinthe Rigaud.

Quel style noble et pur ! quelle ordonnance majestueuse ! quel goût véritablement antique ! Dans ce tableau sans rival, l’art de Phidias et d’Apelles est retrouvé.

[…]

Théophile Gautier
“Exposition universelle de 1855”
Le Moniteur Universel, 12 & 14 juillet 1855

ULISES

EN su regreso
primero cayó Ulises
en los deslices
                        de una doncella
llena de caracolas y complejos
 
amarla era adivinarla
el tiempo de retorno
fue una nube
                      presente pero blanda
 
después cayó
en una mujer honda
como un pozo con cieno
antiguo apenas removido
por periódicos ahogados
                                        que iban de paso
 
la mujer honda devoraba
a inciertos padres de familia
que jamás
                  jamás volvieron a casa
 
pero Ulises
sabedor de su rumbo
                                  literario
volvió a Ítaca y era Navidad
                                              tras los cristales
 
la anciana Penélope
gozaba mansamente con el eunuco
                                                         Ulises
perdió la cabeza y la rajó cien veces
allá donde la afrenta y el verbo
                                                se hicieran carne.

.

A la sombra de las muchachas sin flor
Manuel Vázquez Montalbán

Manuel Vázquez Montalbán
A la sombra de las muchachas sin flor
Editorial Laia
Barcelona, març de 1985
ISBN: 8472225798

.

.

8. En el Palau de Troia

[…] Si la Casa Blanca era Camelot, el complex de Hyannis Port, a la costa de Massachussets, on la família Kennedy tenia la residència, era Troia, el palau assetjat per la mort. Tot i que passaven l’hivern al Palm Beach i feien parèntesis a Nova York i Europa, Hyannis Port era la seu familiar des de principis de la dècada dels quaranta. […]
 
Charles Dickens i Winston Churchill ressonen al principi de Times to remember, l’autobiografia de la matriarca: «He vist les pitjors hores, i també les millors». Si fa no fa és el que diu Pearl S. Buck a The Kennedy women, i que també podríem aplicar a les divinitats grecollatines: «A la família Kennedy el patiment és més intens perquè els assoliments són extraordinaris». Ens interessa la seva història perquè tot hi és extrem: l’ambició i la caiguda, l’atracció i el rebuig, Eros i Psique, Ulisses i Ícar, Zeus i Tànatos.
 
Mentre reviso aquest llibre es llegeix arreu del món L’imperi del dolor, de Patrick Radden Keefe, que explica la història de la família Sackler, vinculada a la indústria farmacèutica. […] No puc evitar veure aquesta dinastia farmacèutica com una còpia deslluïda dels Kennedy.
 
Només conec una família que s’hi pugui comparar: la de Príam, el poderós rei de Troia (a Yo maté a Kennedy, Vázquez Montalbán sosté que una branca de la família va participar en la defensa de la ciutat). Com Joe, Príam va tenir una colla de fills que, si bé semblaven destinats a un futur prometedor, mostraven una acusada tendència a morir abans que els pares. Els més coneguts són els germans grans, Hèctor i Paris, traspassats de manera sagnant en plena joventut. Les germanes no tenen papers gaire rellevants, excepte Cassandra, que va néixer amb el do de la profecia, tot i que ningú no li feia cas: era una dona poc valorada, com les Kennedy. Jackie podria ser l’equivalent d’Elena, la jove que no es va acabar d’adaptar a la família.
 
L’esposa de Príam, Hècabe, es manté en un segon pla, però té un caràcter fort que es fa evident des del moment en que queda vídua i enterra la descendència. És el precedent de Rose Kennedy, la matriarca que va preparar els fills per als destins més elevats i que en va perdre la meitat abans de morir. […]

.

Vicens Pagès Jordà
Kennedyana
La dinastia que va crear la trama perfecta
.

“Ulysses”, d’Alfred, Lord Tennyson, poema insígnia dels Kennedy

[…]

The lights begin to twinkle from the rocks: 
The long day wanes: the slow moon climbs: the deep 
Moans round with many voices. Come, my friends, 
‘T is not too late to seek a newer world.
[…]
Tho’ much is taken, much abides; and tho’ 
We are not now that strength which in old days 
Moved earth and heaven, that which we are, we are; 
One equal temper of heroic hearts, 
Made weak by time and fate, but strong in will 
To strive, to seek, to find, and not to yield.

[…]

Vicens Pagès Jordà
Kennedyana
La dinastia que va crear la trama perfecta
Folch & Folch Editors
Barcelona, novembre de 2022
ISBN: 9788419563026

.

Els asfòdels
 
Els asfòdels
han florit
altra vegada
i ningú
no s’ha adonat
que han nascut
amb la mort
de les estrelles.
Mira’ls
en eix moment
de màgic silenci:
es tremolen d’amor
sota un sostre
de finíssimes gotes
de pluja
i encara no ha vingut
la primavera.
Esta nit
hem robat la lluna
als asfòdels
i hem tremolat
d’amor
sota la pluja.

Rafael Caria
Els asfòdels

.

.

La cambra
 
Silenci rosat
de carnals capvespres
i tènue claror
nocturna.
Contemplo de ma cambra
la callada mort
del dia
i tu ets en contrallum
a la finestra:
actual dibuix
d’asfòdel
en tota sa nuesa.

Rafael Caria
Asfòdels

.

.

Miratge de la tarda

[…]

En el miratge de la tarda
La plenitud del dia i el melangiós
desgotar del temps. Les hores
han caigut inexorables en partícules
de sal i arena fina pels nostres
cossos esdevinguts clepsidra.
Sobre el mirall de l’aigua no
deixarà rastres la joia dels asfòdels
ni el record dels nostres passos.

Rafael Caria
Asfòdels

.

Els asfòdels, que donen títol al recull, obren amb la poesia proemial, i els trobem als set textos de la primera secció, encapçalada amb el nom d’aquesta flor.
 
L’illa de Sardenya és, indubtablement, “terra d’asfòdels” també per iconografia literària, a partir de Grazia Deledda.
 
Recordo també, però, que per a la cultura clàssica el prat dels asfòdels s’identificava amb el món liminar entre el tàrtar, l’infern dels pagans, i els Camps Elisis, llur paradís.
[…]
 
Quasi impulsat per una “màgica” intuïció, també la Sardenya de Caria, la seva Alguer cantada en aquests versos, és una mena de territori límbic, obert a la mar, al viatge, però, tanmateix, sempre arrelat a una illa que no canvia.
 
[…]
 
La blanca flor de l’asfòdel evoca la forma geomètrica d’un estel: cel i terra sempre junts en un territori liminar, el de la ciutat sobre el mar, l’Alguer que esdevé també la cambra del poeta, no casualment emmarcada pel contrallum de la finestra. Una zona, doncs, encara de llindar, entre un fora i un dins, en un temps, aquest mateix, indesxifrable i terminal com és el crepuscle, que ja no és dia ni encara nit. […]
 
[…]

Neria de Giovanni
Nota crítica
L’alguer, la ciutat liminar i d’asfòdels
La nova estació poètica de Rafael Caria.

Rafael Caria
Els Asfòdels i altres versos
Pròleg: August Bover I Font
Nota crítica: Neria de Giovanni
Editrice Democratica Sarda
Sàsser (Sardenya), 1992

 

ÉS PER AIXÒ QUE ESTIMO

 

Marbre o lluna glaçada,
errívola,
com pensatiu asfòdel navegues per un cel d’esperança
mentre tes mans ignoren les macilentes febres,
els horrors de la mort sobre el fang
o la injúria envilida
que sota encoratjadores paraules
adrecen els homes a llurs amants secretes.

Jo voldria estimar-te
com el delicat insecte estima la petita memòria d’una flor
o com la terra estima el núvol,
tombat serenament a una harmoniosa presència
que perduri en la llum del teu cos
tan esvelt i tan jove.

Però somni que atansa el somni,
vida que alena vida
no perdona una boca, una inútil tortura;
no perdona un amor que arrela com un arbre
furiosament alçat damunt d’un ventre
o una terra materna.

És per això que estimo
aquesta vella cançó que agonitza.

 

Joan Perucho

 

É POR ISSO QUE ESTIMO

 

Mármore ou lua gelada,
errante,
como pensativo asfódelo navegas por um céu de esperança
enquanto tuas mãos ignoram as macilentas febres,
os horrores da morte sobe o lodo
ou a injúria vil
que sob encorajadoras palavras
dirigem os homens a suas amantes secretas.

Desejaria estimar-te
como o delicado inseto estima a pequena memória de uma flor
ou como a terra estima a nuvem
prostrado serenamente ante uma harmoniosa presença
que perdura na luz de teu corpo
tão esbelto e jovem.

Porém o sonho que aproxima sonho,
vida que alenta vida
não perdoa uma boca, uma inútil tortura;
não perdoa um amor que se enraíza como árvore
alçada furiosamente por cima de um ventre
ou de uma terra materna.

É por isso que estimo
esta canção que ora agoniza.

 

Traducció de João Cabrao de Melo Neto
Quinze poetas catalães (1949)

 

L’any 1949 va aparèixer a la Revista brasileira de poesía una antologia bilingüe amb el títol “Quinze poetas catalães”, que recollia mostres de la producció poètica més rabiosament actual d’aquell moment en llengua catalana, d’autors com Marià Manent, Rosa Leveroni, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre o Jordi Sarsanedas, per esmentar alguns dels noms més destacats. L’autor d’aquesta antologia –tant pel que fa a la tria com a les versions portugueses– no era altre que el gran poeta brasiler João Cabral de Melo Neto, que l’any 1947 havia arribat a Barcelona per ocupar el càrrec de vicecònsol del Brasil i molt aviat havia entrat en contacte amb els reductes literaris i artístics catalans resistents, i molt especialment amb el grup que publicava la revista avantguardista Dau al Set, amb Joan Brossa i Antoni Tàpies al capdavant. Aquella antologia, amb una intenció clarament reivindicativa d’una literatura i una cultura perseguides per la dictadura de Franco, va inaugurar de fet la recepció de la literatura catalana al Brasil.

Ramon Farrés

‘Quinze poetas catalães’: L’antologia de João Cabral de Melo que va donar a conèixer la literatura catalana al Brasil

A: Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories

Joan Perucho
Obra poètica completa
Els llibres del mirador
Editorial Bruguera.
Barcelona, 1984
ISBN: 8410018021744

.

.

..

Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories
Corinna Albert (coord.), Roger Friedlein (coord.), Imma Martí Esteve (coord.)
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017
Textos i Estudis de Cultura Catalana, 217
ISBN: 978-84-9883-925-8

I Boaz menjà i begué i tenia el cor alegre,
i va venir-se’n a jeure a un cap de la rima.
I ella venia d’esmunyedissa i el destapava
dels peus i s’hi colgava.

Llibre de Rut
Versió de Carles Riba (1918)

Mira’t Rut desvetllada: sabré donar paraules
a aquella dona pobra, d’una nació oprimida,
que va fer de l’exili una terra natal?

Ruth desvetllada
(Homenatge a Maria Mercè Marçal)
Carles Torner

.

BOOZ ADORMIT

[…]

Dementre somiava, vingué i restà arraulida,
pit nu, prop de Booz. la moabita Rut,
esperant no se sap quin raig inconegut,
quan arribés la llum de l’alba deixondida.

Booz no la sabia allí, ran del seu llit,
tampoc sabia Rut què cosa Déu volia.
De les tofes d’asfòdel un fresc perfum sorgia;
flotaven damunt Gàlgala els bleixos de la nit.

Una ombra nupcial vestí la nit de gala;
hi voleiaven àngels obscurament potser,
car dins d’aquella nit, a moments, hom veié
alguna cosa blava que s’assemblava a una ala.

La respiració de Booz adormit,
es barrejava al so de l’aigua entre la molsa.
Era en el temps de l’any que la natura és dolça
perquè dalt les carenes els lliris han florit.

Rut pensa i dorm Booz; l’herba és negra com l’eura;
l’esquella dels ramats palpita vagament;
una immensa bondat vessa del firmament;
és l’hora assossegada en què el lleó s’abeura.

Ur i Jerimadet eren sense traüt;
esmaltaven el cel profund astres sens nombre;
clar i fi el creixent enmig d’aquestes flors de l’ombra
brillava a l’occident, i es preguntava Rut,

immòbil, entre vels mig obrint. ses parpelles,
quin déu, quin segador de l’eternal estiu,
tot anant-se’n, llençà, oblidadís i altiu,
aquesta falç d’argent al camp de les estrelles.

[TEXT COMPLET A: El Sentit de la Paraula]

Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).

«Booz adormit. El millor poema de Víctor Hugo traduït per primera vegada al català (X. O. Trad. [= Xavier Benguerel i Joan Oliver])», Germanor(Santiago de Xile), núm. 451 (nov. 1940), p. 31

Marc Chagall
Ruth au pied de Booz (1960)

.

BOOZ ENDORMI

[…]

Pendant qu’il sommeillait, Ruth, une moabite,
S’était couchée aux pieds de Booz, le sein nu,
Espérant on ne sait quel rayon inconnu,
Quand viendrait du réveil la lumière subite.

Booz ne savait point qu’une femme était là.
Et Ruth ne savait point ce que Dieu voulait d’elle.
Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle ;
Les souffles de la nuit flottaient sur Galgala. 

L’ombre était nuptiale, auguste et solennelle ;
Les anges y volaient sans doute obscurément.
Car on voyait passer dans la nuit, par moment,
Quelque chose de bleu qui paraissait une aile.

La respiration de Booz qui dormait,
Se mêlait au bruit sourd des ruisseaux sur la mousse.
On était dans le mois où la nature est douce,
Les collines ayant des lys sur leur sommet.

Ruth songeait et Booz dormait ; l’herbe était noire ;
Les grelots des troupeaux palpitaient vaguement ;
Une immense bonté tombait du firmament ;
C’était l’heure tranquille où les lions vont boire.

Tout reposait dans Ur et dans Jérimadeth ;
Les astres émaillaient le ciel profond et sombre ;
Le croissant fin et clair parmi ces fleurs de l’ombre
Brillait à l’occident, et Ruth se demandait,

Immobile, ouvrant l’œil à moitié sous ses voiles,
Quel dieu, quel moissonneur de l’éternel été,
Avait, en s’en allant, négligemment jeté
Cette faucille d’or dans le champ des étoiles.

[TEXT COMPLET A: El Sentit de la Paraula]

Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).

[…]

«Victor Hugo, el poeta religiós més gran del segle XIX i l’orfebre més precís en les seves fórmules teològiques en poesia». Aquest judici l’ha expressat el teòleg dominicà Jean-Pierre Jossua, un estudiós profund del sentit teològic que sol trobar-se en les grans obres literàries. Doncs bé, aquest V. Hugo és el de Booz endormi. Penso que el secret més significatiu i per tant interpretatiu del poema és clos en el v. 67: «Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle». D’unes tofes o mates d’asfòdels, de gamó, porrassa o cebollí amb paraules més populars, i albó com un sinònim entre les deu o dotze variants mediterrànies d’aquesta liliàcia. Flor que enamora: «Qui sap si l’aubó, aquell lliri blanc tan bonic com abundós i de tan bon auguri que diuen per allí que fa dir als pagesos ‘any d’aubons any de gabaions’, li posà a la ploma lo càntic», és a dir, a Ramon Llull un versicle del Libre de Amich e Amat, com ho veu Jacint Verdaguer. Diguem-ne alguna cosa puix aquesta planta amaga sorpreses botàniques que no ens faran cap nosa de saber-les. Al v. 67 hi ha el nom «asphodèle», ,asfòdel’. És el cultisme de ,gamó’ i de ,porrassa’ (,porrassí’) i ,albó’, (,aubó’), etc. Aquest etcètera té importància perquè som davant d’una madeixa de mots entrecreuats que exposo molt breument. En el món botànic trobem entre les liliàcies l’Asphodelus fistulosus i l’Asphodelus albus i també l’Allium pyrenaicum que no s’assembla pas als asfòdels; i encara un altre creuament de gènere, ara una planta umbel·lífera amb el nom ,api reial’, segurament Apium graveolens, ,api bord’. El cas és que tenim dues plantes per una banda i una per l’altra i nominades en català popular sense gaire exactitud i segons llocs diferents del territori com a ,gamó’ i ,porrassa’, peró també ,albó’ (són els tres mots més generals). Tanmateix i d’acord fins i tot amb els testimo- nis escrits antics, ,gamó’ és la paraula dominant referida a la mata, al conjunt de la planta, mentre que ,albó’ sol ésser restringida a la tija —així ja ho feia Plini— o porra (tot i que també ha passat a la planta en general). Una darrera observació: l’Asphodelus albus és conegut també com l’,albó de muntanya’. I una menudalla: sembla ser que en francès ,asphodèle’ és més aviat nom comú i aquí, en canvi, un cultisme.

[…]

Cercar la imatge de l’home real és trobar-la i assumir-la en el dolor del Mal absolut que escriví Kant. En la del Mal banalitzat que ens ha descobert Hannah Arendt. També en la tenaç, immoridora esperança en un demà d’alba transparent, amb les excepcions incloses. És la imatge de l’amor, si ja no la romàntica, sí l’agosarada que modifica la tradició. Fitem-la en el poema de Victor Hugo. Descobrim-la en la gosadia que gastà com a poeta en capgirar, ja ho hem remarcat, el sentit tradicional, el tòpic literari dels asfòdels. Era un vegetal simbòlic del món dels morts i ell el planta olorós en la nit de l’amor. Booz no sabia res d’una dona als seus peus, ella desconeixia els designis divins, però a l’aire fresc de la nit de Galgala surava la flaire dels asfòdels. I el vers immediat confirma el capgirament de la significació donada a aquesta herbàcia de flors blanques o rosades: «l’ombre était nuptiale, auguste et solennelle». Però ens diu més amb el seu poema. Considerem que es troba en el segon bloc de vuit de la Légende des siècles, el qual ve a ser una primera visió històrica que va d’Eva a Jesús. El nostre n’és el sisè. Tanmateix prescindeixo de llegir-lo entre els altres per fixar-me més en uns mots centrals del prefaci a tot el llibre. Hi escriu Hugo el seu propòsit: «faire apparaître dans une sorte de miroir sombre et claire […] cette grande figure une et multiple, lugubre et rayonnante, fatale et sacré, l’Homme». Booz endormi reflecteix, de l’Home, la figura «rayonnante et sacré».

[…]

Joan Requesens i Piquer
BOOZ, NOEMÍ, RUT
Poemes i comentaris

Manresa, 2021 
Edició de Maria Toldrà [Publicat a mariatoldra.com]

.

Victor Hugo lisant devant un mur de pierre, 1853
Fotografia d’Auguste Vacquerie (1819-1895)
Musée d’Orsay, París.

ALTRES TRADUCCIONS AL CATALÀ

[…]
Booz no havia vist la dona qui era allà,
Ruth no sabia allò que d’ella Déu volia;
un frescorós perfum dels asfodels sortia;
els hàlits de la nit besaven Galgalà.
[…]

Miquel Ferrà (1910)
Text complet a: patrimoniliterari.cat

 

[…]
Ruth no sabé per què l’hauria duita allà
Déu, ni Booz sabé que al peu tengués cap dona:
les motes d’asfodel feien olor més bona
que llangorosament flotava a Galgalà.
[…]
 
Llorenç Riber
A sol ixent (1912)

 

[…]
Booz poc que sentia una dona a tocar,
i Rut poc que sabia què volia Déu d’ella.
Portant perfum d’asfòdels, per prats de llicorella,
l’alè nocturn del vent flotava a Galgalà.
[…]

Carles Torner
Text complet a: La núvia d’Europa

 

[…]
Booz res no sabia d’una dona allà amb gala,
i Rut res no sabia què Déu volia d’ella;
un fresc perfum d’asfòdels eixia en carrandella,
els hàlits de la nit suraven per Galgala.
[…]

Joan Requesens i Piquer
Text complet a: mariatoldra.com (pàg. 18)

 

Give me a Leonard Cohen afterworld
so I can sigh eternally
 
Kurt Cobain
Pennyroyal Tea
Nirvana – In Utero

Well, my friends are gone and my hair is grey
I ache in the places where I used to play
And I’m crazy for love but I’m not coming on
I’m just paying my rent every day in the Tower of Song
 
Leonard Cohen
Tower of Song

 

Satan in Westmount 
 
One noticed his hands,
finely carved,
almost the colour of jade,
and the fingernails,
pink and cultivated.
       He spoke of Art
       and of poetry
       and held us with descriptions
       of the Masters.
 
Often when walking
he sang fragments
of austere Spanish songs
from the Court of Ferdinand,
and quoted Dante
accurately and often.
       But in his lapel,
       discreetly,
       he wore a sprig of asphodel.

 

Leonard Cohen
Let Us Compare Mythologies (1956)

 

Mât de la Société du chemin de fer électrique souterrain Nord-Sud de Paris. En arrière-plan, au numéro 16 de la place de la Madeleine, salle d’exposition et magasin de vente de céramique sanitaire des établissements Porcher fondés en 1886 à Revin, dans les Ardennes (France).  1918. Font: Bibliothèque Nationale de France. Wikimedia Commons

.

.

“[L’]aproximació a la vivència del transport públic esdevé el centre de dos poemes […] escrits a París, vinculats al metro. El fet que Barcelona no tingués metro fins l’any 1924 explica que quan Salvat va visitar París el 1921 reaccionés amb tant afany i escrivís dos poemes sobre aquell nou mitjà de transport. Curiosament, recorre el Nord-Sud, que va ser essencial en les activitats d’avantguarda, ja que unia Montmartre i Montparnasse. El nom de la línia va ser manllevat per Reverdy per a una revista d’avantguarda. Aquests poemes de Salvat són «Passional al metro (reflex nº 1)» i «La femme aux oranges (reflex nº 2)» inclosos a L’irradiador del port i les gavines (1921). En el primer utilitza exactament els mateixos termes que a «54045» per descriure el vagó com un monstre mitològic amb una poderosa sexualitat personificada en Príap, el déu de la fertilitat: el vers «La dinamo turgent mou els príaps de foc» de «54045» es converteix aquí en «Antínous donzell príap perdut». Per metonímia i aposició anomena un jove amant al metro fent al·lusió al priapisme i l’excitació sexual provocats per una viatgera, que és anomenada Penèlope. En el poema descriu una seducció entre Antínous i Penèlope que culmina quan Penèlope no fa cas del seu vestit i Antínous es menja una rosa just en el moment en què el metro és sota el riu Sena: «justament en passant sota la serp del Sena en direcció Saint-Lazare». Completant les connotacions sexuals del nom del personatge (de l’Odissea) i el priapisme, el riu és percebut com una serp. En el segon poema, l’amant del poeta puja al metro, canta el que el poeta anomena la «cançó del metro» i fa un striptease sota terra segons els noms de diverses estacions de metro, i indica així un moviment o un viatge en la línia Nord-Sud:

I així la meva amada
ve assetjada a desdir:
Per això és que baixa a Rennes
es deixa la cotilla a Saint Michel,
i s’ajeu al meu bany de purpurina.
Banyera del nord-sud!

Quan acaba la cançó, ensenya els pits als altres passatgers. És remarcable que Salvat inclogui al mig de la frase el nom d’una estació, Château d’Eau, que forma part de la línia Nord-Sud, i alhora introdueixi la idea d’exhibicionisme:

Finava la cançó quan la femme aux oranges, direcció
Chateau d’Eau, s’ha descobert la brusa i ha ensenyat els
mugrons
que eren com una llàntia de cremell.

Ambdós poemes representen una escena íntima entre els amants en un espai molt públic. Són peces que s’inscriuen en una sèrie i suggereixen una altra situació del dia a dia que es nota en els viatges del metro: el fort contrast entre públic i privat, la seducció visual, la creació de traces dels nostres moviments sota terra no reconeixibles des de l’exterior. El moviment del metro, associat al riu de la serp, té fortes connotacions sexuals.

.

Enric Bou
Llindars al metro de Barcelona.
Dins: Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura.

Joaquim Sunyer. La dona de les taronges. 1909-1910

.

Enceta el volum Ferran Carbó amb l’anàlisi dels poemes «Reflex N.1» i «Reflex N.2» del poemari L’irradiador del Port i les gavines. El recurs a la hipertextualitat en Salvat Papasseit respon a una actitud provocadora. A «Reflex N.1», Salvat fa servir com a hipotext el passatge odisseic en què Penèlope es seduïda per Antínous. Papasseit capgira el mite i l’actualitza tot incorporant elements del món de la màquina, com ara la localització en el metro de París —estètica futurista— o el motiu de la seducció i la consecució del desig. «Reflex N.2» fa servir com a hipotext La dona de les taronges del pintor Joaquim Sunyer, un quadre on una dona ensenya, impúdica, els seus pits a l’observador. De la mateixa manera, la protagonista del poema pren la iniciativa i es descorda la brusa per seduir l’altre, que no és més que el mateix metro de París, el qual Papasseit personifica amb una clara voluntat d’enaltir-lo. Erotisme i futurisme (metro) es fonen en Papasseit per a transformar l’espai i les conductes del seu hipotext i acoblar-les a la nova moral avantguardista que es decanta pel reconeixement del plaer i dels avanços tecnològics.

.

Laura Bolo Martínez
Ressenya de: Gregori, Carme & XavierRosselló (eds.), L’empremta del mite en la literatura del primer terç del segle xx, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018, ISBN: 978-84-9191-027-5
Caplletra 68 (Primavera, 2020), p. 249-253

.

Enric Bou
Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura.
Edicions de la Universitat de Barcelona

Barcelona, 2023
ISBN: 9788491688365

.

.

.

.

.

Ferran Carbó
Dos reflexos de Joan Salvat-Papasseit en el metro de París.
A: L’empremta del mite en la literatura catalana del primer terç del segle XX
Biblioteca Milà i Fontanals, 66.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Barcelona, 2018
ISBN: 9788491910275

.

[…]

PERSÉPHONE:

Je vois sur des prés semés d’asphodèles
Des ombres errer lentement.
Elles vont. Elles vont, plaintives et fidèles.
Je vois errer
Tout un peuple sans espérance
Triste, inquiet, décoloré

[…]

Perséphone
Melodrama en tres actes.
Llibret d’André Gide
Música d’Ígor Stravinski

 

[…]

PERSÉFONA:

Sobre los prados sembrados de
asfodelos veo errar las sombras
lentamente. Van, pasan. Pasan
quejosas y fieles. Veo errar
todo un pueblo sin esperanza,
triste, inquieto, descolorido.

[…]

Traducció de Jorge Luis Borges
Publicada a: «Sur. Revista mensual» (Dir. Victoria Ocampo)
Buenos Aires,  abril de 1936

Enllaç: aquí

.

.

DEL CIELO Y DEL INFIERNO

 

El Infierno de Dios no necesita
el esplendor del fuego. Cuando el Juicio
Universal retumbe en las trompetas
y la tierra publique sus entrañas
y resurjan del polvo las naciones
para acatar la Boca inapelable,
los ojos no verán los nueve círculos
de la montaña inversa; ni la pálida
pradera de perennes asfodelos
donde la sombra del arquero sigue
la sombra de la corza, eternamente;
ni la loba de fuego que en el ínfimo
piso de los infiernos musulmanes
es anterior a Adán y a los castigos;
ni violentos metales, ni siquiera
la visible tiniebla de Juan Milton.
No oprimirá un odiado laberinto
de triple hierro y fuego doloroso
las atónitas almas de los réprobos.

Tampoco el fondo de los años guarda
un remoto jardín. Dios no requiere
para alegrar los méritos del justo,
orbes de luz, concéntricas teorías
de tronos, potestades, querubines,
ni el espejo ilusorio de la música
ni las profundidades de la rosa
ni el esplendor aciago de uno solo
de Sus tigres, ni la delicadeza
de un ocaso amarillo en el desierto
ni el antiguo, natal sabor del agua.
En Su misericordia no hay jardines
ni luz de una esperanza o de un recuerdo.

En el cristal de un sueño he vislumbrado
el Cielo y el Infierno prometidos:
cuando el Juicio retumbe en las trompetas
últimas y el planeta milenario
sea obliterado y bruscamente cesen
¡oh Tiempo! tus efímeras pirámides,
los colores y líneas del pasado
definirán en la tiniebla un rostro
durmiente, inmóvil, fiel, inalterable
(tal vez el de la amada, quizá el tuyo)
y la contemplación de ese inmediato
rostro incesante, intacto, incorruptible,
será para los réprobos, Infierno;
para los elegidos, Paraíso.

Jorge Luis Borges

A: El Otro, el Mismo (1964)

.

.

A UN POETA MENOR DE LA ANTOLOGÍA

 

¿Dónde está la memoria de los días
que fueron tuyos en la tierra, y tejieron
dicha y dolor y fueron para ti el universo?

El río innumerable de los años
los ha perdido; eres una palabra en un índice.

Dieron a otros gloria interminable los dioses,
inscripciones y exergos y monumentos y puntuales historiadores;
de ti sólo sabemos, oscuro amigo,
que oíste al ruiseñor, una tarde.

Entre los asfodelos de la sombra, tu vana sombra
pensará que los dioses han sido avaros.

Pero los días son una red de triviales miserias,
¿y habrá suerte mejor que ser la ceniza
de que está hecho el olvido?

Sobre otros arrojaron los dioses
la inexorable luz de la gloria, que mira las entrañas y enumera las grietas,
de la gloria, que acaba por ajar la rosa que venera;
contigo fueron más piadosos, hermano.

En el éxtasis de un atardecer que no será una noche,
oyes la voz del ruiseñor de Teócrito.

Jorge Luis Borges

A: El Otro, el Mismo (1964)

.

Los aubons , parents del lliri y de bon auguri pe’ls pagesos,
fan blanquejar aquí sa darrera flor com en les encontrades de Mallorca.
Verdaguer, Jacint: Excursions y viatjes, 1887

.
LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓN

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres crstal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l’oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l’albó com d’engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s’enfilen amb xiulo a les voreres
d’arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres…
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

Blai Bonet

.

.

[Blai Bonet] [v]eu clar que el problema del noucentisme és el rebuig i la negació dels trets i les rels dialectals. «Quan es tracta d’una obra de creació, expressions com. “llenguatge col·loquial”, “dialecte”, “modalitat”, perden cabal, la preceptiva i la significació, perquè es veu com ja és arribada l’hora del món vist, sentit i viscut com un llogaret global». Xavier Lloberas diu que Blai Bonet aprèn a barrejar «la compulsió materna i la pulsió barroca». El llegeix a l’espill del poliglotisme de l’origen de César Vallejo i el barroc sudamericà del xx i dels murs i les portes despintades i viscudes d’Antoni Tàpies i Emilio Vedova, venecià i berlinès. «Enraonar hores en la llengua fabra i moll de la terra potser seria carregós. Vostè, però, s’expressa en els dialectes del desert i els dialectes, com que són nats de l’argila, de l’aigua i de les llivanyes de l’herba, els dialectes són com una greixonera de faves a la catalana, on se sent el saborino de la cansalada, de l’herbassana, dels ceballons, del moraduix, del patató, tots els paladars manco el gust de la fava». Quan escriu aquests mots el poeta viu a l’ombra de les blavors que van des del Puig de Ransa i sa Penya Bosca fins a sa Barca Trencada de Santanyí. Escriu Somiar déus per a Toni Catany i uns sonets, inacabats, tristíssims, i uns esbossos d’albons, Albons de Virgili, albons de Biel March.

els albons, fidels a la seva flor que no pot passar de la flor,
com alguns homes que se’n van sense haver estat estimats,
començaven de tornar caramutxes

L’albó és la flor de la porrassa. Així anomenen a Santanyí l’asfòdel, el tubercle de l’inframon. La caramutxa. Així hi anomenen la porrassa morta i dreta davant la mar. L’albó és la flor de Virgili, i, dreta i alta, floreix, escriu i viu per als altres. Totes les altres flors de la garriga del Tomarinar, la sordonaia, el fenàs, la ravenissa, el coscoll, la corretjola, el capblau, la cugula, l’aritja, la romeguera, la verdolaga, totes, menys l’albó, viuen «sense encàrrec i amb gràcia», diu el poeta vell.

                                                  La rel
de l’albó, que encara no es veu,
encara que hi sigui, fonda i celeste,
en la lengua dels pobles de la mar de Virgili
es diu «collons de porrassa»,
quan el març i els al·lots treuen la cresta
és blanca, color de teula amb verdor
que ve d’enfora, groga
amb blancors que venen del semen
sacralitzador de les rels.

.

Albert Roig
Posseït

.

Blai Bonet
El Jove
Empúries ed.
Barcelona, 1987
ISBN: 9788475961163

.

.

.

.

.

Albert Roig
Posseït
l’altra editorial
Barcelona, 2022
ISBN: 9788412508680

.

.

.

ABRIL

 

l‘alè de les glicines.
MARIÀ MANENT

.

.

Allau, cascada, devessall
de llum
i de perfum, nau fluvial
d’efluvis irreals,
espectre
del blanc al lila.

Si l’asfòdel creix ran dels rius
infernals, ¿vos retrobarem, glicines,
arraïmades als balcons del cel,
penjant damunt plàcides platges?

.

Jaume Galmés 

«Vigència de Marià Manent». Reduccions: revista de poesia, 2014, Núm. 104, p. 105-133, https://raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/279275

 

.

8 d’abril. Avui ha fet el dia més paradisíac de tot l’abril. Cel netíssim, sol alegre, les llunyanies esvaïdes en la calitja i els camps com de vellut. La glicina fa una olor intensa, que em recorda els jardins de Sant Gervasi, al temps de la jovenesa feliç. El lilà és ben verd i creixen les fulles del castanyer d’Índies. Quina pau! Quina companyia amable de grills! Una mica d’oreig, mentre reposava recolzat en un marge flonjo, ha alçat terbolins de pètals blancs de flor de prunera, que voleiaven com irisades bombolles, s’atansaven en conjunció sideral, vives estrelles de plata. Endut per aquelles subtileses primaverals, he escrit un poemet a la manera xinesa:

Abril

Hem dit adeu al març,
però encara blanqueja la neu fina de l’arç.
Quina flaire és amb mi, quin cant? No ho endevines?
La veu prima dels grills, l’alè de les glicines.

 

Marià Manent

.

Marià Manent

«…com a document literari el dietari de Manent presenta un doble interès. Per una banda, el text posseeix un valor intrínsec de la qualitat de la prosa en si, i això té un punt d’insòlit si tenim en compte que les anotacions no es van retocar gens en traslladar-les del document original als volums publicats. De fet, en molts moments el dietari assoleix nivells de sensibilitat i universalitat en l’ús de la llengua literària que el situen com una de les fites més extraordinàries de la prosa poètica en català. Al pròleg d’A flor d’oblit, Joan Teixidor va destacar aquesta qualitat poemàtica de la prosa del dietari: «Algunes d’aquestes notes ja són poemes a mig fer, per no dir fets». Pere Gimferrer també assenyala el gran valor poètic del dietari: «Aquest repertori […] constitueix un dels conjunts de dietari de més qualitat que pot exhibir la literatura catalana: tot hi és mig dit, perfiladíssim i alhora gairebé només insinuat, amb una suprema precisió en el traç descriptiu i al·lusiu. Diríem que també en aquest cas és el poeta qui afaiçona la cristal·litzada vibració d’una prosa irisada i llampeguejant: pòrfir i claror d’aigües».
 
Sam Abrams
Introducció a Dietaris. Obra Completa de Marià Manent, Volum primer.

Faig referència a un petit llibre força remarcable, que he rellegit amb una emoció molt particular, Façons tragiques de tuer une femme, de Nicole Loraux. Hi tracta de les morts de les dones, però no pot fer-ho sense tractar de les morts dels homes, les unes i les altres. […]
 
[…] Per altra banda, com diu Nicole Loraux, als homes, la ciutat els dona un bell enterrament i un immens elogi en forma d’oració fúnebre, i per tant fama o glòria, que és la paraula kleos, la glòria dels homes que porten tots els homes, la glòria que és kl- o gl-, que té tanta brillantor que Derrida en va fer un monument amb Glas, perquè tot Glas és una ressonància, un ressò infinit d’aquest kl-/gl- de kleos: la glòria, és un so de glotis, de milions de glotis que fan ressonar el kl- de l’home, mort de forma gloriosa, en una mena de reverberació global. Si la glòria dels homes és, doncs, aquesta mena de discurs immens, la glòria de les dones, com diu Nicole Loraux amb un humor una mica afligit, és no tenir-ne, fer el menor soroll possible, el mínim de gl- i de kl – i d’accl- possible: les dones han de morir dignament als seus llits. Sempre acaba sent en un llit, fins i tot, com indica Nicole Loraux recorrent tots els textos de les tragèdies gregues, quan la mort de la dona és una mort tràgica, com la de Fedra, la de Clitemnestra, la de Jocasta. De vegades són culpables, de vegades no ho són; cada cop passa d’una manera molt interessant: primer, darrere de la cortina, i després, sigui quina sigui la forma de mort escollida, acaben anant a parar al llit; és el llit que les espera, i el llit matrimonial. Està molt ben analitzat per Nicole Loraux com el destí de la dona està encadenat, lligat a una escena de maternitat i conjugalitat, de la qual no pot escapar, siguin quines siguin les circumstàncies, i a la qual es anirà a parar sempre; és un destí molt petit, al dormitori, encara que tinguem la impressió, llegint avui i havent-nos allunyat d’aquella època, que és altrament. Però tot això encaixa, i és fabulós, no només en l’àmbit terrenal o polític, el de la polis, sinó també en l’àmbit del cos.

Torno al pobre Elpènor, que va acabar morint com una dona; això no ho diu de manera explícita Homer, però ho viuen així els grecs: va morir caient del seu llit; es va trencar les vèrtebres, que és un horror perquè per morir gloriosament havia de vessar la seva sang; un home ha de vessar la seva sang per morir gloriosament al camp de batalla. Passo a parlar breument de la situació actual: ahir estava treballant amb un jove kurd, i la seva manera de parlar de l’actualitat, de les massacres, dels morts, era absolutament grega. No hi ha interrupció entre aquestes cultures. Tampoc per a nosaltres no n’hi ha, excepte que per a nosaltres la tradició cristiana interromp i desvia el rumb grec, però si ens fixem en l’Orient, on el rastre antic es manté molt fort, encara que sigui agafat al seu torn i desplaçat per l’islam, és sorprenent veure com persisteixen els vells patrons. I així per a la gent d’aquestes cultures la mort d’Elpènor és lamentable. Es deia que era un home sense qualitats, i acaba per tenir una mort que correspon a la seva vida, tan lamentable, incompleta, immadura com la seva vida, llevat que no va tenir temps; tot està establert, hi ha un destí. Però al mateix temps segueix sent un company d’Ulisses, és en certa manera salvat per Ulisses, un cop mort.

.

Hélène Cixous
Lettres de fuite
Séminaire 2001-2004
(Edició de Marta Segarra)

que dalle / que dal
locution adverbiale
(origine inconnue)
Familier: Rien du tout

LAROUSSE

[…] Peut-être était-il un Elpénor? —Une vie aussi étrangement mince. — El-pé-nor ? — Ça ne te dit rien ? dis-je — Que Dal, dit mon frère. Ça me dit queudal.
Elpénor Queudal pensais-je, nous n’aurions pu mieux trouver pour le personnage, au nom sonore en vain. […]

.

.

[…] Potser era un Elpènor? — Una vida també estranyament minsa. — El-pè-nor? — Això no et diu res? dic jo – No res, Que Dal, va dir el meu germà. Això no em diu re de re (queudal).

Elpènor Queudal,  Elpènor No-res, vaig pensar, no ho podríem haver trobat millor per al personatge, de nom sonor en va.

Una impressió de pura mortalitat, mort llarga vida curta dic, l’accessori d’un altre, un dels companys d’Ulisses, el ningú de Ningú una part del Tot, una sivella del cinturó del més gran dels herois, aquell-que-no-va-tenir-temps, el figurant absolut de la tragèdia dels mortals — Elpènor, el mortal júnior. Mira l’Elpènor dic tota la seva història se li haurà escapat sempre, té una mare?, va tenir un pare? no és res no se’n sap res, no té infància, ni fets siguin rellevants o irrellevants, no li ha passat mai res, un tal Elpènor, destacat com el més jove de tots nosaltres, el menys entenimentat, un encara-no-i-potser-mai, i és ell, aquest ningú, aquest algú incert, aquest re de re a qui arriba de cop tota la mort, tothom acaba de ser alliberat, els vint-i-dos companys d’Ulisses que tot just acaben de deixar d’haver estat porcs i els vint-i-dos no-porcs, s’albira la nova vida i aleshores, un que no és ningú sorgeix com a heroi del zero, il·lustració fulgurant de la fragilitat de tots nosaltres.

Com arriba la mort? On? De quina manera? Us ho diré diu Homer dic jo. Heus aquí un cert home incert que, embriac de vi, se’n va anar a dormir a la terrassa del temple de Circe. Quan els quaranta-quatre homes es lleven el tumult de veus i el cant dels ocells el desperta. S’alça d’un bot diu Homer i perd tota memòria, diu […], ell que s’aixeca de sobte fugint-li tota memòria:  

Es desperta i és aleshores que ja no sap qui és on és.

Mira l’Elpènor dic jo dorm just a la vora del terrat de la veïna, i durant el son és algú en el seu somni, un home famós, […]

[…] És al despertar-se que el Perill assetja: el sol del somni ja s’ha post, aleshores perdre tota memòria, perdre per tots costats, perdre el record de la costa la noció de la terra i del mar, perdre la noció del pas que assegura la immortalitat, aixecar-se de sobte enlloc d’anar a baixar com sempre cal fent tota la volta de la gran escala de cargol, ja que de la vida a la mort i a la inversa cal  agafar l’escala de cargol, aquest bocí de temps en espiral que permet als somniadors viatjar d’un costat a l’altre gradualment a fi de mantenir curosament separats i sencers els dos reialmes universals que no poden més que anar un després de l’altre, qui vol habitar en les dues vides ha d’evitar sigui com sigui el risc de confusió, d’un bot un es trenca les vèrtebres del somni, enlloc de tornar a terra per etapes, Elpènor No-res va de dret endavant per caure del terrat fins als morts. Això fa un soroll fort i sord de cos d’esquirol que cau de la capçada d’un pi. Sec, mort, net. Ente el somni i el mort l’espai prim d’una passa. Una mort sense mort sense temps sense motiu, una mort sense mescla, és d’aquest esdeveniment pur que naixerà el personatge d’Elpènor, l’home desconegut. […]

.

Hélène Cixous
Manhattan. Lettres de la préhistoire

Hélène Cixous
Lettres de fuite
Séminaire 2001-2004
(Édition de Marta Segarra)
Éditions Gallimard, 2020
ISBN: 9782072859069

.

.

.

.

Hélène Cixous
Manhattan
Lettres de la préhistoire
Éditions Galilée, 2002
ISBN: 9782718605906

A SANTA EULÀRIA
 
Pensant en vostres martiris
oh Eulària, ramell de lliris,
m’oblidí del meu dolor;
i de vostres improperis
li rajaren refrigeris
             a mon cor.
 
D’aqueix cor que amor respira
feu-ne avui la vostra lira
per cantar-vos un diví,
lo que sol cantar l’alosa
a l’estel que amb dits de rosa
la finestra obre al matí.

Jacint Verdaguer

El cant de l’alosa
A: Tots els matins del món
De Catalunya Música